Les mascaretes ens han forçat a evolucionar en la manera de comunicar-nos i relacionar-nos amb els altres

Marques i erosions: El coronavirus i la (in)comunicació organitzativa

febrer 3, 2021
Hèctor Verdú Martí

Aquest matí, després de dutxar-me m’he descobert marques rere les orelles. El fregament de les gomes de les mascaretes. A poc a poc, el que va començar com una tibantor molesta i fins i tot dolorosa, ha deixat de fer nosa. Fins i tot, arribat l’hivern, els tapaboques protegeixen de l’aire fred i ajuden a no agafar constipats. Però avui m’adono que l’empremta d’aquest tros de roba, que s’ha tornat en una part de nosaltres i ja no qüestionem, ja no se’n va al cap d’una estona de treure’m-ho. I això que em passo moltes hores a casa sense!

I em pregunto quantes coses més s’estan tornant permanents. El distanciament de les persones? La sospita i desconfiança cap als altres per si poden tenir el virus? Se m’estan endurint els sentiments per manca d’abraçades i no me n’he adonat? M’adono que t’enyoro, que trobo a faltar l’embolcall dels teus braços. O no me n’adono i no ho faré fins que els torni a tenir. I llavors veuré tot el que m’he perdut i que de moment no noto que m’estic perdent.

Veig poc la tele. Normalment informatius. Tots els periodistes hi surten emmascarats. L’altre dia vam decidir veure una sèrie amb la meva dona i hi sortia gent amb la cara descoberta. Se’ns va fer estrany. Potser com quan algú es deixa la barba i un bon dia s’afaita. Potser com quan algú va a la perruqueria i te la mires i no saps ben bé què ha canviat però sembla diferent i la mateixa alhora.

Amb les màscares hem hagut d’aguditzar altres habilitats perceptives. Les bromes no són igual quan no veiem el somriure. I els ulls? Què ens diuen els ulls? Hi ha mirades precioses en què no m’havia fixat mai. La porta a l’ànima de les persones. Com el gest i el caminar.

Després de la Covid, haurem de reaprendre habilitats socials i de comunicació que hem amagat rere les màscares i les videoconferències

Però això no evita els problemes de comunicació i els malentesos. Les màscares tapen la veu, maten els aguts, eliminen els matisos, esborren part de l’expressió facial, i si abans no estàvem entrenats per escoltar, només per sentir-hi, com ho podem estar ara després de mesos de comunicació digital. Encara que no sigui de forma deliberada, les màscares i els entorns digitals amaguen part de la informació amb què normalment treballem y prenem decisions, adobant el terreny per a les suposicions i malentesos. Per moltes emoticones que hi posem, on és el llenguatge no verbal del correu electrònic o dels missatges al mòbil? Què s’amaga rere una càmera apagada en una videoconferència? I com distingeixo en les expressions de 20 persones, en microfinestres de miniatura, que m’omplen la pantalla de l’ordinador en una videoconferència? Quanta informació m’estic perdent realment? Quanta és sobreentesa i basada en supòsits més que en fets? I em pregunto si a les nostres organitzacions, a la feina, la comunicació no ha empitjorat l’últim any i també ho hem anat assumint com un fet normal.

Al final d’aquest procés haurem de reflexionar sobre tots aquests elements. Algunes coses que ens ha portat la pandèmia hauran estat bones, sobretot una: l’alentiment i el focus en el què realment importa, el propòsit i la qualitat de la vida de cadascú de nosaltres, i potser en voldrem més. Estaria bé. Però alhora ens haurem de rebel·lar contra els hàbits assimilats com a normals tot aquest temps. Perquè no, la comunicació digital no es tan eficient com la directa, perquè necessitem la proximitat humana, perquè les persones i no la tecnologia són la nostra raó de ser, perquè les emocions que amaguem i que hem hagut d’amagar és el que ens fa més humans. I perquè, en última instància, allò que depèn de les persones no es pot abordar sense humanitat.

crossmenu
Top