Amb el fang al coll

novembre 20, 2020
Hèctor Verdú Martí

Dilluns vaig sortir a córrer. M'agrada fer-ho pel bosc. Em fa sentir bé, m'ajuda a posar les meves preocupacions en context i a ser més productiu. Havia plogut durant el cap de setmana i els camins estaven enfangats i plens de tolls. En honor a ma mare i ma padrina, que sempre vetllaven perquè no tornés brut a casa, quan surto a córrer en aquestes condicions, primer intento esquivar els bassals i el fang, però és un martiri, perquè no em puc deixar anar i he d'estar tota l'estona controlant. Per què? Per semblar perfecte? Per què diran de mi si no torno a casa presentable? Per satisfer les suposades expectatives dels altres? No ho sé. Què és presentable, al cap i a la fi? Fins que en algun punt he de ficar el peu en el fang; és inevitable. I aleshores ja estic brut i ja no importa tornar a trepitjar un toll. Llavors per fi soc lliure, soc jo —encara que pot ser també ho era abans, quan controlava. Però ara ja no m’he de preocupar de controlar i puc dedicar tots els esforços que fins llavors dedicava a “fer-ho bé” i ser perfecte a ser jo mateix i passar-m'ho bé. Tinc dret a no fer tot el trajecte corrent perquè en algun punt les condicions m'obliguen a parar i caminar. El context m'obliga a adaptar-me i humilment cedeixo i gaudeixo. El peu en el fang, la sabatilla ben xopa quan l’enfonso al rierol perquè, si no ho faig així, no passo.

Hi ha alguna cosa més en embrutar-me. Quan intento semblar perfecte, en realitat estic reconeixent la meva imperfecció, tot i que la nego. Intentar semblar forma part de la ficció, és teatre; la veritat és que en el fons crec que soc imperfecte i vull amagar-ho. Quina feinada! És cansat. Però quan aparentar ja no és possible i em poso de fang fins als colzes, abraço també la meva imperfecció, la meva brutícia, allò que normalment intentaria amagar. I finalment soc lliure, perquè aquest soc jo i no he de preocupar-me dels altres. A la fi i al el cap, ells ja saben el que soc, i em jutgen més enllà del que pretengui aparentar. De fet, em jutgen per el que intento semblar, no pas pel que soc.

Quan intento semblar perfecte, en realitat estic reconeixent la meva imperfecció, tot i que la nego

Així que avui treballaré disposat a embrutar-me fins als colzes, posant tota la carn a la graella per aquest projecte en què ningú es mulla, apostant per aquest equip que fins ara pensava que estava ple d'incompetents —potser jo, el primer—, disposat a que res no sigui com jo crec i que, malgrat tot, estigui bé. Exposaré la meva veritat i deixaré que els altres la modelin amb les seves, sense aferrar-m’hi, sense aspirar que la meva sigui més important i millor. Perquè si m’hi aferro pateixo i em bloquejo. Em torno un obstacle. Tan sols quan la manifesto perquè sigui modelada pels altres m'estic embrutant, perquè he d'acceptar que la meva veritat no és perfecta i que fins i tot pot ser falsa.

Per cert ¿què és perfecte a la fi i al el cap? Un ideal. Per tant, ficció. I també l'origen de mil frustracions i amargor.

crossmenu
Top